Arribar a fer 51 edicions del Concurs de Teatre és una fita remarcable. Arribar a fer 51 edicions del concurs de Teatre Premi Vila d’Arenys de Mar també evidencia que el teatre té una mala salut de ferro. Sempre m’ha agradat aquesta expressió perquè descriu molt bé aquest art, una disciplina artística que ha conviscut amb un munt d’entrebancs, com si un Deus ex machina, un déu de l’olimp que baixa i capgira la història, anés posant traves per entretenir-se, però, tot i així, el teatre segueix endavant, “Show must go on”, que continuï l’espectacle.
El teatre, tant el professional com el que no, i sobretot aquest últim, l’amateur, ha patit un munt contingències històriques, socials, pandèmiques, en són moltes per enumerar-les, que han fet que el camí del teatre sempre hagi estat sinuós, estret, costerut, a vegades de baixada, enfangat i que en més d’una ocasió, aquest camí, fins i tot desapareixi. I quan hem arribat en aquest punt de no retorn, ho hem pensat, oi tant, davant les dificultats hem estat temptats de plegar veles.
Algun dia havia d’arribar! Tanquem el Teatre!
Us ho imagineu? Després de 51 concursos, cansats de cercar patrocini, de cercar finançament, de llevar-se aviat i rebre companyies, de preparar trofeus i amenitzar un lliurament digne, cansats de feines sordes i invisibles, cansats de tot això decidim plegar. Sabem de concursos històrics que han desaparegut. I si pleguéssim, també? Tothom es preguntaria. El Concurs Premi Vila d’Arenys de Mar, el més antic de Catalunya plega? Aleshores és quan t’atures a pensar i reflexiones; és en aquest moment que com a organitzadors del Concurs de Teatre penses en les companyies d’arreu que han vingut, venen i vindran a actuar al Seràfics, al concurs; penses en els assajos a deshores d’actors i actrius no professionals que esgarrapen temps que no tenen per fer allò que els agrada més: fer teatre. Penses també en el públic fidel, de vegades hi cabrien al menjador de casa, que venen els diumenges a la tarda per veure allò que els agrada més: veure teatre. Penses també amb el grup de gent, que any rere any, de forma altruista, organitzen, envien bases, visionen obres de teatre, trien companyies i confegeixen una programació per fer allò que els agrada més: fomentar teatre. Penses en la història, en la tradició, en la cultura, en tota aquesta suma d’ingredients que fan possible la màgia, que fan possible el Concurs. Penses en tot això i, inevitablement, un cop programada la 51 edició, ja penses en la 52. I anar sumant anys d’aquest pacient hipocondríac, tant del teatre de Molière… I és que la gent del teatre ja ho som així, una mica eixelebrats, una mica exagerats, soferts i exhibicionistes.
Aquest text, pretenia ser institucional i s’ha convertit en una confessió emocional, pensat des de la víscera, que la majoria de vegades és el motor del teatre. Visca la mala salut de ferro del teatre amateur! Visca el Concurs de Teatre Premi Vila d’Arenys de Mar.
Roger Pou Llavina, director de teatre
